D’un temps a aquesta part uns quants de nosaltres estem molt enganxats al Twitter, fins al punt que aquest va amb nosaltres «wherever we go».
A casa o al despatx: twitterrific, spaz, o senzillament al navegador.
«In itinere»: Twinkle o qualsevol similar als nostres iPhones o iPods Touch.
Començava amb Twitter escèptic però esperançat, de forma parella amb com ho feia amb Facebook.
Al final vaig llençar Facebook a les escombraries alhora que Twitter anava agafant més i més rellevància. Perquè?
Aquí van algunes reflexions més i algunes dades afegides:
Comunitat en xarxa i en temps real:
Twitter és una eina magnífica per estar unit en temps real amb el que fan els demés, és un fet innegable.
Senzillament fa gracia veure a l’Unamito que mentre prepara la truita de patates, les seves filles li segresten el twitter, o veure al SanSe un dilluns desprès de la «festorra» amb els seus clàssics «avui estic fatal», o seguir al Miquel (vicboy) i les seves cabòries, o al Reche passejant-se per damunt de vés a saber quina teulada de Montornès.
Sembla trivial, però no ho és. Al final del dia, poc o molt, has vist que han estat fent els teus col·legues i, el que és més important, has copsat els seus estats d’ànim.
A diferència de Facebook, Twitter te un plus emocional.
Nanoblogging retroalimentant el Macroblogging:
És interessant veure quan algú escriu una entrada en el seu bloc i ho reporta al Twitter. Aquesta informació arriba abans pel Twitter que per cap altra forma incloent el lector de RSS.
La gràcia d’afegir links al nanocomentari del Twitter possibilita aquest fet, tant d’auto reporting com pel fet de destacar enllaços a fets importants. Alguns experts ho destacaven com una de les vies més immediates en el seguiment en temps real dels efectes del darrer terratrèmol a la Xina.
Per tant, enllaçar o auto-enllaçar a twitter retroalimenta els nostres blocs. A mi m’agrada auto-enllaçar de tant en tant, quan considero que hi alguna cosa que pot interessar a la comunitat. He estat temptat de deixar-ho «en automàtic» però al final m’he estimat més fer-ho, a voluntat i criteri, manualment.
Precaucions:
La temptació de convertir el Twitter en un xat i encetar un interminable bis-a-bis és gran. Vol dir que tens a l’interlocutor en línia, és immediat i no pagues sms’s.
Ummm… el problema és que aquest bis-a-bis difícilment te interès per la resta de no involucrats.
Un intercanvi curt no molesta i, fins i tot a voltes, pot resultar graciós. Però si s’allarga… acaba cansant.
Per tant jo recomanaria prudència i canviar a «mode xat on» via Adium, Skype, etc… en aquests casos.
Més dades:
Twitter ha tingut una crescuda exponencial en tràfic des del Febrer d’enguany convertint-se en tot un fenomen. Ho apuntava Business Week en l’article: «Why Twitter matters» que inclou un slideshow, del qual he abstret la imatge anterior.
Vaig arribar a l’article des d’aquesta ressenya de l’Enrique Dans.
Fes clic a la icona i segueix-me a Twitter.
Comentaris arxivats
Xin · 2008-05-16
Repeteixo el missatge que he enviat a una entrada enllaçada:
Doncs jo no entenc aquesta mania amb les xarxes socials que li ha agafat a la gent últimament.
Jo entenc com a xarxa socials, els blocs i les webs que visito freqüentment i les relacions que s’hi barregen (encara que no aconsegueixi una guerra de blocs d’Apple).
Aquestes webs socials, les trobo una pèrdua de temps. I seran modes que passaran de llarg. Només tenen èxit, perquè la gent se sent obligada pels coneguts a participar-hi.
Penseu que encara no he entrat mai al MySpace que comenteu, encara que pel que n’he sentit parlar, és més com un bloc o pàgina personal que no pas una xarxa social pròpiament dita.
Tomàs · 2008-05-16
@Xin: Ja he vist la «repe», et contesto aquí. Twitter permet un punt més d’interconnexió i d’Immediatesa que la mera «visita a un bloc o una web» no permet. Aquesta és la gràcia. A més el Twitter és «subject independent», vull dir que és independent de temàtica. Cert és que hi ha un punt de «participació obligada», però aquesta pot ser flexible en funció de les circumstàncies del dia a dia de cadascú. MySpace no m’agrada, és tan lleig com el mateix Windows. :-P
Jordi Reche · 2008-05-16
Jo la primera vegada que em van explicar que era twitter, no em va agradar la idea…. Però ara que conec gent que escriu i ‘twitteja’, m’encanta, es una bona manera de no perdre el contacte amb la gent.
Facebook, res de res, em vaig apuntar i allà esta, per mi esta mort.
Tomàs · 2008-05-16
@Reche, no cal que ho juris. Sabem que t’agrada :P
Roger - Dreadful · 2008-05-17
Tomàs, Tomàs, Tomàs… m’estàs seduint cap al revers tenebrós de La Força… M’acabaré posant el Twitter dels nassos? Puc caure tant poc temps després d’haver dit que no cauria? x’D
En fi, ja ho hem comentat varies vegades. Penso que tot depèn de l’us que se’n faci. A Facebook, si ignores les mini-aplicacions i et centres en la gent i les comunitats està de conya. Si no fos per Facebook no hauria reprès el contacte amb un munt de gent que feia prop de 20 ANYS que no en sabia res. Ara bé, si et limites a instal·lar collonades, esperar i no fer res més és un avorriment. Per cert, saps que quan vas deixar Facebook van afegir una barra inferior que et diu els amics que hi han en línia, les notig¡ficacions i que permet obrir una finestra integrada de xat?
La meva pregunta (que potser aviat tindrà resposta) és, si no tinc iPhone (ni dispositiu mòbil wi-fi) o no me l’emporto fora de l’estudi, el trobaré tant avorrit com tu el Facebbok? Segurament aviat en trauré l’entrellat ; )
Tomàs · 2008-05-19
@Roger, a voltes que ens agradi més una aplicació o una altra, per molt que ho intentem explicar en paraules, pot ser simplement mania no racional. :D
I sí, com bé apuntes, un dels èxits del Twitter és que te’l endús amb tu al mòbil ;)