Tots som i podem ser generadors de continguts

Aquesta és la gran paradoxa i, alhora, el gran repte i el factor clau per entendre tots els darrers moviments de control sobre el tràfic i ús que s’està fent i se’n farà de la Xarxa de xarxes.

El Parlament francès finalment va aprovar la llei Hadopi, com es comenta en detall en aquest article de Vilaweb, amb el que els nostres veïns francesos se les hauran d’empescar per utilitzar proxys o el que calgui per emmascarar el seu tràfic.

No ens enganyem. L’escenari al nostre país no pinta millor. Si l’esgotat, aïllat i cadavèric govern actual no cau abans per la conjuntura econòmica, la transposició de les restriccions aplicades a França planaran com voltors en els cels de casa nostra.

I nosaltres haurem de cercar també proxys i altres martingales per ocultar el tràfic al nostre proveïdor d’ADSL habitual convertit en «gendarme de la vergonya d’uns interessos privats»

(tranquis, que, si arriba el cas, farem un Screencast, explicant com utilitzar-lo en els nostres Macs).

Fora d’Internet, i d’escasses excepcions, la percepció general és que els qui generen els continguts que valen només són uns quants: els distribuïdors de la música de sempre, el subvencionat-amb-els-nostres-impostos cinema, les grans cadenes de televisió, els tradicionals mitjans periodístics o les grans editorials.

No pot ser menys veritat. Avui en dia, tothom pot generar continguts a Internet.

De fet, el gran repte com a societat, en pro d’una veritable llibertat i a favor d’un canvi profund i a millor de país, crec, passa per l’educació: per ensenyar a consumir continguts millors i de major diversitat i contrast de fonts, i per ensenyar a la gent a que generi el seu propi contingut i que expliqui el què i el com li vingui en gana.

És fals que el contingut auto-generat a Internet sigui ni menys rigorós, ni de menys qualitat o valor. En qualsevol cas ho serà en funció de la credibilitat de la font i no del mitjà en sí.

La gran mentida és que el contingut que ens agrada consumir provingui exclusivament dels mitjans de sempre, com si no estiguessin, aquests, sovint desprestigiats per la seva baixa qualitat, alta desinformació, i sotmesos a manipulacions polítiques quan no venuts a més foscos interessos.

I el que tampoc és de rebut és aprofitar-se d’Internet com una xarxa de lliure distribució i pretendre «cobrar per distribuir». Els usuaris d’Internet, en general, no paguem per la distribució si aquesta no aporta un valor afegit totalment excepcional, per això no paguem per CD’s ni DVD’s quan ja paguem l’accés via ADSL (a un preu ni especialment econòmic ni de qualitat) al proveïdor de torn.

Per tant, amb Internet funcionant, els, en altres temps exclusius dominadors del contingut i propietaris dels canals de distribució, i del gran negoci dels drets que al voltant de la distribució s’havien generat, ara veuen perillar el negoci de sempre a marxes forçades, fins i tot, de forma molt més accelerada gracies a la crisi.

I no només això, gracies a Internet, nosaltres, els comuns dels ciutadans, precisament a Internet, no només ja hem deixat de ser els seus clients captius, si no que ens hem convertit en perillosos competidors.

I com, aquests poders fàctics ho pretenen resoldre? Fàcil: acusant-nos de «pirates» i impedint-ne la lliure distribució, sempre i quan aquesta no els hi generi ingressos.

La situació és greu i per això la gran quantitat de debats oberts al voltant del negoci tradicional dels antics monopolis de la distribució dels continguts:

• «La crisis en la Industria periodística (article d’en Robin Good en referència a un altre molt bó d’en Jeff Jarvis).
• «Zapatero se equivoca«. Magnífic article d’en Jordi Adell (de fet heu de llegir tot el seu bloc de punta a punta) sobre el nou pla del govern en la suposada digitalització del sistema educatiu. (aquí la segona part). Interessant la voluntat caduca de perpetuar l’arcaic model dels llibres de text, ara digitalitzats, on només es modernitza i transforma, en part, el format, però el fons, l’essència i els objectius educatius continuen sent de l’època de Gutenberg (Segle XV)
• «A quién pertenece el cine español» – doncs a qui paguem les subvencions! Tal i com explica l’Enrique Dans.

Mai abans havia estat tan conscient que ens gestionen polítics ineptes del segle passat amb polítiques antiquades i inservibles pels greus problemes actuals i sense cap visió del món en el que vivim ara i en el que haurem de viure demà.