Cróniques de TomaXin (4) – Viatge a la Xina

LA CRÒNICA:

30 de Desembre, +15 Celsius, Kunming

Per deixar enrere el fred abandonem Beijing i agafem un vol per anar 3000 Km cap al sudoest arribant a Kunming, la capital de la província de Yúnán. Molt pocs occidentals, per no dir cap, se’n veuen pel carrer. L’únic indret on hi ha és al Hostel.

Aquí la gent és notablement més amable i simpàtica que la de Pekin, a més no t’emprenyen contínuament intentant vendre’t res.

Tot i així avui hem patit com mai el greu problema de comunicació que tenim amb els xinesos. Nosaltres no parlem xinès, ells no parlen anglès. A més, no sabem per quina curiosa raó, quan intentes demanar-lis una adreça, si no la saben, en lloc de dir «no, ho sento», es capfiquen en donar-te una indicació, tot i que aquesta sigui totalment errada respecte a la que estàs cercant.

En definitiva, havíem d’anar a Shílín, al bosc de pedres, i, tot i anar amb temps de sobra, quan finalment hem arribat a l’estació d’autobusos, el darrer del dia ja havia sortit. Demà marxem d’aquí, amb el que ens toca canviar plans i passar el dia a la ciutat.

I, com sempre passa en els viatges, una de freda s’acompanya d’una de calenta. Cercant un restaurant vegetarià passejant per aquesta tranquil·la ciutat ens hem topetat amb el Temple Budista de Yuantong.

Aquest temple, d’una antiguitat de 1000 anys, va ser construït pels mateixos feligresos i pelegrins que arribaven a Kunming des de tota la província. Més que el complex del Temple en si, amb moltes zones en reconstrucció, ens sorprèn força la cerimònia que hi està tenint lloc.

Hi ha gent jove, parelletes de curta edat que venen a fer ofrenes amb ciris de cera i espelmes d’encens que mostren amb una reverència a cadascú dels 4 punts cardinals.

De sobte passa un monjo picant fort contra una taula un martell de fusta. Crida a la pregària.

La gent s’afanya a aplegar-se als voltants de l’Edifici central del complex. Ens criden molt l’atenció els grups de gent gran. Els homes a una banda, les dones a una altra. Tots coberts amb un vestit negre i un tocat de color al cap.

Intentem fer fotografies d’amagat. No volem molestar ni que ens cridin l’atenció. Som els únics de fora.

A mi se’m passen 2 hores sense adonar-me. Omplo tota la tarja de fotografies. Sorpen el color, l’ambient, els càntics, les olors, les expressions.

Sortim del temple. Ara toca sopar i anar a dormir aviat. Portem tot el dia caminant i demà ens espera un llarg dia.

Anirem a les muntanyes, a un poble rústic (i força turístic) de nom Lijiang al peu del massís nevat de 5.500 metres. Un laberint de carrers amb la típica arquitectura i cultura Naxi, d’origen tibetà, i, sense haver-ho planificat dormirem a casa de Mama Naxi. Un Hostel ple de sorpreses que ja us desvetllaré a la propera entrada.

NOTES TEKI-FRIKIS:

SÍ, nois, sí. He trobat un Apple Reseller Center en el poble més petit d’on hem estat. Us prometo fotos a l’altra entrada.